Orígens ancestrals
Dolçainer i tabaleter en acció. Foto: Wikimedia Commons (CC BY-SA 4.0)
La dolçaina valenciana — coneguda com a xirimita a les comarques del sud del País Valencià — és molt més que un instrument musical: és la veu del poble, el fil sonor que connecta el passat àrab amb el present festiu de les nostres terres. Junt amb el tabalet, el seu company inseparable, formen el binomi musical més representatiu de la cultura popular valenciana.
Però la història de la dolçaina no comença a València. Els seus orígens es remunten milers d'anys enrere, a les civilitzacions de Mesopotàmia, on es van inventar els primers instruments de llengüeta que, a través de segles de migracions culturals, arribarien a la Península Ibèrica de la mà dels pobles àrabs.
El nom dolçaina es pot separar en dues parts: dolç-aina, on la combinació d'estes dues paraules crea una bona definició: eina dolça o instrument dolç. No obstant, la seua etimologia també està connectada amb el terme àrab al-zurna, que al seu torn prové del persa surnāy (festa + flauta). El filòsof àrab Al-Farabi (c. 950 d.C.) ja li donava el nom de surnît, definint-lo com un «instrument per a festes i casaments».
La dolçaina a través dels segles
Orígens a Mesopotàmia
Els estudiosos de l'origen dels instruments de doble llengüeta afirmen que els predecessors de la dolçaina van ser inventats a Mesopotàmia, uns tres mil anys abans de Crist. Eren instruments de vent rudimentaris amb canyes coneguts com a abub, que produïen so mitjançant la vibració de dues làmines de canya. Aquests instruments primitius serien els avantpassats de tota la família dels oboès que es dispersaria per Àsia, Àfrica i Europa.
La zurna àrab i l'expansió islàmica
Amb l'expansió de l'islam, la zurna (زُرنا) — l'instrument de doble llengüeta àrab — es va difondre per tot el Mediterrani. Durant la conquesta musulmana de la Península Ibèrica (711 d.C.), la zurna va arribar a Al-Àndalus, on s'integraria profundament en la vida musical.
La dolçaina va estar en perill de desaparició a l'inici de l'Edat Mitjana, ja que els pobles del nord portaven els seus propis instruments, principalment les trompes. No obstant, va ser recuperada i perpetuada pels àrabs i hispanomusulmans durant el període andalusí.
En els textos musicals d'Al-Àndalus, l'instrument apareix citat amb variants aràbigues del vocable zolami. El tabalet, per la seua part, rep el nom de l'àrab hispànic aṭṭabál, derivat de l'àrab clàssic ṭabl (tambor).
Primeres referències escrites a la Península
La primera aparició documentada de la dolçaina en textos castellans va ser amb el nom d'albogue, al Libro de Alexandre (c. 1240). La primera referència específica a l'oboe a Espanya es troba en un còdex de les Cantigas en loor de Nuestra Señora del rei Alfons X el Savi, on apareix classificada entre els instruments de vent de «bufit directe», junt amb un altre instrument anomenat xirimia.
En aquesta època, la dolçaina pertanyia més a l'ambient cortesà que al popular: era indispensable en les festes de la cort, banquets reials i cerimònies oficials. A la Corona d'Aragó, els reis disposaven de grups de ministrers (músics professionals) que tocaven instruments de doble llengüeta.
El cronista Ramon Muntaner (1265-1336) ja fa referència al tabalet en les seues cròniques sobre les campanyes militars catalanoaragoneses.
Presència en la literatura medieval
Les dades sobre la presència de la dolçaina a Espanya es fan cada vegada més freqüents. Apareix citada al Libro de buen amor (1330) de l'Arcipreste de Hita, obra fonamental de la literatura castellana medieval, on l'instrument s'esmenta entre els que participen en festes i celebracions.
Joanot Martorell, en la seua obra mestra Tirant lo Blanc (1490), fa múltiples referències a instruments musicals de la família dels oboès en les escenes de festes i batalles, reflectint la presència d'aquests instruments en la vida quotidiana de l'època.
Durant el regnat d'Alfons el Magnànim (1396-1458), la cort catalanoaragonesa a Nàpols mantenia conjunts musicals que incloïen instruments de doble llengüeta, evidenciant el paper de la dolçaina en l'àmbit cortesà mediterrani.
Documentació i evolució
Miguel de Cervantes esmenta la dulzaina al Don Quixot (1605-1615), descrivint-la com a instrument present en festes populars de la Manxa. Això evidencia que, per aquella època, l'instrument ja havia transitat de l'ambient cortesà al popular en algunes regions.
A l'inventari organogràfic de Felip II es registra una «dulzaina grande de madera guarnecida de latón», que demostra que existien dolçaines de diferents mides i amb guarnicions metàl·liques. En aquesta època ja existien dos tipus:
- Dolçaines simples — Amb 7 forats digitals que permetien produir 9 sons (una escala diatònica amb algunes alteracions).
- Dolçaines amb claus — Amb mecanismes metàl·lics que permetien cobrir forats addicionals, ampliant el registre fins a uns 12 sons o més.
Dolçaines al Centre d'Artesania del País Valencià. Foto: Wikimedia Commons (CC BY-SA 4.0)
Arrelament definitiu al poble valencià
A partir del segle XVIII es produeix el canvi definitiu: la dolçaina passa de l'ambient cortesà al popular. La presència de la dolçaina serà constant i perdurable en tot el folklore espanyol, però especialment al territori valencià, on es converteix en protagonista absoluta de la vida festiva.
Les colles de dolçainers (grups de músics de dolçaina i tabalet) es consoliden com a element imprescindible de les festes patronals, processons religioses, cercaviles i celebracions populars. La transmissió del coneixement es fa de manera oral i familiar: de pares a fills, de mestres a alumnes.
En aquesta època, el binomi dolçaina + tabalet es consolida com la formació musical inseparable que coneixem hui. L'instrument ja no es concep sol: sempre va acompanyat del seu company de percussió.
El dolçainer, figura central de la festa
L'escriptor Vicente Blasco Ibáñez descriu en les seues novel·les la figura del dolçainer com a element central de les festes valencianes, testimoni de la importància cultural que havia adquirit l'instrument en la societat de l'època.
El dolçainer es converteix en una figura respectada i reconeguda dins la comunitat. Cada poble tenia el seu dolçainer de referència, sovint una figura que combinava l'ofici musical amb altres treballs artesanals. Les melodies es transmetien oralment i cada família de dolçainers tenia el seu propi repertori, amb peces característiques que els identificaven.
La família Boronat, per exemple, va desenvolupar un ampli i característic repertori format per nombrosos pasdobles, ranxeres i cançons curtes, entre les quals «La campanera» és la més aclamada.
Dolçaina i tabal a Tales (CC BY-SA 3.0)
Grup de dolçainers (CC BY-SA 3.0)
Resistència, declivi i renaixement
La primera meitat del segle XX va suposar un període difícil per a la dolçaina. La Guerra Civil, l'emigració rural i la modernització van provocar un declivi en la pràctica de l'instrument. Molts dolçainers van envellir sense trobar relleu generacional.
No obstant, a partir dels anys 70 i 80, coincidint amb la transició democràtica i el moviment de recuperació cultural valenciana, es va iniciar un renaixement de la tradició dolçainera. Joves interessats en les arrels culturals van començar a aprendre l'instrument, i les colles de dolçainers van proliferar per tot el territori.
Les festes de Moros i Cristians, les Falles, les Fogueres de Sant Joan i les festes patronals són l'escenari natural on la dolçaina mai va deixar de sonar, mantenint viva la flama de la tradició inclús en els moments més difícils.
Fita històrica: ensenyament reglat als conservatoris
Una fita transcendental: la dolçaina s'inclou en l'ensenyament reglat dels conservatoris oficials valencians. El Conservatori Municipal d'Albaida va ser pioner, on Joan A. Martínez va ocupar la plaça de professor de dolçaina. Posteriorment, altres conservatoris com el d'Alcoi van ampliar l'oferta amb l'especialitat de dolçaina.
L'instrument passa d'aprendre's de manera informal en bandes i colles a formar part de plans d'estudi oficials amb graus elemental, professional i, posteriorment, superior al Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo de València.
Innovació: la dolçaina de resina
El luthier valencià Paco Bessó, amb més de 45 anys d'experiència en el món de la xirimita-dolçaina, crea la dolçaina de resina plàstica injectada, un instrument que va revolucionar el sector. Aquesta innovació va fer l'instrument molt més accessible per a estudiants i escoles de música, amb un cost significativament inferior i una resistència superior a les condicions climàtiques.
Patrimoni viu i en expansió
Dolçainers a les Falles de València, 2016. Foto: Wikimedia Commons (CC BY-SA 4.0)
Hui dia, la dolçaina i el tabalet gaudeixen d'un moment daurat. La Federació Valenciana de Dolçainers/res i Tabaleters/res (xirimita.com) agrupa centenars de colles i milers de músics, organitzant trobades, cursos, concursos i preservant el repertori tradicional.
L'any 2006, a Castelló de la Plana, es va inaugurar un monument escultòric dedicat a la dolçaina i el tabal, amb tres figures en vestimenta tradicional: un home i una dona tocant la dolçaina, i un xiquet tocant el tabal, símbol de la transmissió generacional.
Noves generacions de compositors creen obres contemporànies per a dolçaina, ampliant el repertori més enllà de la música tradicional. Es componen pasdobles, cercaviles, peces simfòniques i fins i tot fusió amb jazz i música electrònica.
