L'himne no oficial del País Valencià. Una melodia que fa plorar als valencians de veritat.
Prem per escoltar la melodia que emociona a tot un poble
La Muixeranga és molt més que una dansa o una melodia. És el batec d'un poble, l'ànima col·lectiva dels valencians expressada en forma de torres humanes, música de dolçaina i tabalet, i una emoció que travessa generacions. Quan sona la Muixeranga, els valencians s'aturen, s'emocionen, i molts no poden evitar les llàgrimes. No és una reacció apresa — és quelcom que portem dins.
El nom «muixeranga» prové probablement de l'àrab moixaranga, que significa «joc de força i agilitat». Es tracta d'una dansa ritual d'origen medieval en la qual els participants construeixen torres i figures humanes al so de la dolçaina i el tabalet. La Muixeranga d'Algemesí, la més antiga i emblemàtica, es balla cada 7 i 8 de setembre durant les festes de la Mare de Déu de la Salut.
Però la Muixeranga és sobretot una melodia. Una melodia lenta, solemne, hipnòtica, que comença suau i va creixent fins a omplir-ho tot. Tocada amb dolçaina i tabalet, té un poder emocional difícil d'explicar amb paraules. Qui l'ha sentida en directe, enmig d'una plaça plena de gent, sap exactament del que parlem.
Per als valencians conscients de la seua identitat, la Muixeranga és l'himne de veritat. No l'oficial, imposat i desconegut per a molts, sinó el que surt del cor. El que es canta en les manifestacions, en els actes culturals, en els moments on cal recordar qui som i d'on venim. És el nostre «cant de la terra».
«Quan sona la Muixeranga, no cal parlar. Tot el poble sap el que sent.»— Dita popular valenciana
La història de la Muixeranga és la història d'un poble que es nega a perdre la seua identitat. Des dels orígens medievals fins al reconeixement de la UNESCO, cada capítol d'aquesta dansa reflecteix la lluita i la passió dels valencians per preservar el que és seu.
La Muixeranga té arrels que es remunten a la conquesta cristiana del segle XIII. Alguns historiadors la vinculen a danses rituals àrabs de celebració i força, que es van fusionar amb les tradicions cristianes dels nous pobladors. Les primeres referències documentals de torres humanes al País Valencià daten del segle XV, vinculades a festivitats religioses i processons patronals.
A Algemesí, la Muixeranga es va consolidar com a part fonamental de les festes de la Mare de Déu de la Salut. Els muixeranguers —els homes i dones que formen les torres— es van organitzar en quadrelles, amb càrrecs i funcions definides que s'han transmés de pares a fills durant segles.
El que avui coneixem com «la Muixeranga» a nivell musical és en realitat l'Himne de l'Exposició Regional Valenciana de 1909, compost per José Serrano (autor també de la sarsuela La Dolorosa) amb lletra de Maximilià Thous. Serrano va agafar la melodia tradicional de la Muixeranga d'Algemesí i la va arranjar per a orquestra i cor, convertint-la en un himne grandiós.
La lletra de Thous canta a la terra valenciana amb una devoció que encara avui fa posar la pell de gallina:
«Per a oferir noves glòries a Espanya, tots a una veu, germans, vingau...»
Aquell himne, nascut per a una exposició regional, va transcendir el seu propòsit original. La gent el va fer seu, i durant més d'un segle ha sigut el cant que identifica els valencians arreu del món.
Durant el franquisme, la Muixeranga va sobreviure gràcies a la seua condició de dansa religiosa — els actes de fe eren tolerats pel règim. Però darrere de cada torre humana, de cada nota de dolçaina, hi bategava un sentiment d'identitat valenciana que no es podia reprimir.
Amb la Transició i l'arribada de la democràcia, la Muixeranga va emergir com a símbol indiscutible de la identitat valenciana. Es va cantar en manifestacions per l'Estatut d'Autonomia, en actes del 9 d'Octubre, en reivindicacions lingüístiques i culturals. Quan els valencians volen dir «som un poble», canten la Muixeranga.
El 2011, la Festa de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí —de la qual la Muixeranga és peça central— va ser declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Un reconeixement planetari a una tradició que els veïns d'Algemesí havien preservat durant set segles.
Hi ha quelcom en la Muixeranga que va més enllà de la música. La combinació de la melodia lenta i solemne de la dolçaina, el ritme profund del tabalet, i la visió de desenes de persones alçant-se les unes sobre les altres — confiant cegament en el company — crea un moment de comunió col·lectiva difícil de trobar en cap altra manifestació cultural.
Quan sona la Muixeranga en una plaça, el temps s'atura. Els xiquets callen. Els avis ploren. I tots, absolutament tots, senten que formen part de quelcom més gran que ells mateixos. Això és la Muixeranga: la certesa que sols no som res, però junts podem arribar al cel.
Els muixeranguers construeixen figures de fins a 6 o 7 pisos d'alçada. Cada posició té un nom: la «pinya» (base), els «segons» i «terços» (pisos intermedis), i l'«enxaneta» (el xiquet o xiqueta que corona la torre). La confiança absoluta entre companys és la clau.
La Muixeranga es balla exclusivament al so de la dolçaina i el tabalet. La melodia marca el ritme de la construcció: lenta al principi, més intensa quan la torre puja, i triomfant quan es completa. Sense la dolçaina, la Muixeranga no existiria.
A Algemesí, la Muixeranga es balla durant la Processó de la Mare de Déu de la Salut. La comitiva recorre els carrers del poble amb les figures tradicionals: la Torre, l'Altar, la Moreneta, el Campanar... Cada figura té un significat religiós i simbòlic.
Els muixeranguers vesteixen de blanc amb faixa blava — els colors de la Mare de Déu. La senzillesa de la vestimenta contrasta amb l'espectacularitat de les torres. No hi ha adornaments superflus: tot és funcional, tot està pensat per a la construcció.
Els més menuts tenen el paper més important: coronar la torre. L'enxaneta, el xiquet o xiqueta que puja fins al cim, és el símbol del futur. Quan alça la mà des del punt més alt, tot el poble esclata d'emoció. La tradició es transmet així, de generació en generació.
La Festa de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí va ser declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. El comitè va destacar la participació comunitària, la transmissió intergeneracional i el paper central de la Muixeranga com a element cohesionador del poble.
El 2011, la UNESCO va inscriure la Festa de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Va ser el primer element del País Valencià a rebre aquest reconeixement.
El comitè va valorar especialment la participació activa de tota la comunitat, la transmissió oral i pràctica dels coneixements de generació en generació, i el paper de la Muixeranga com a expressió d'identitat col·lectiva.
Avui, més de 200 muixeranguers i muixerangueres d'Algemesí mantenen viva una tradició de set segles. I arreu del País Valencià, noves colles de muixeranga han nascut inspirades per Algemesí, portant les torres humanes a pobles i ciutats que mai les havien vist.
Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat
Festa de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí
Himne de l'Exposició Regional Valenciana (1909) · Lletra: Maximilià Thous · Música: José Serrano
Els Xirimiters de la Marina toquem la Muixeranga en actuacions, cercaviles, actes institucionals i qualsevol moment que meresca aquesta melodia.
Contacta'ns